Psicólogos Mollet: Psicólogo Mollet Vallès

Psicologo Mollet

Psicólogos Mollet del Vallès – Psicologo mollet - psicologos mollet - psicólogo Mollet - Psicòleg a Mollet - psicologa mollet - psicologas mollet del valles - psicologo mollet del valles - psicologos mollet del valles

Xavier Conesa Lapena – Carme Serrat Bretcha

C/ Gaietà Vinzia, 11-13

MOLLET DEL VALLES

C/ Santa Anna, 26

BARCELONA

Tel 93 570 71 54 (petición de visita)

conesa@gmail.com

Xavier Conesa Lapena

Psicòleg i sexòleg . El 1990 fundà el Centre de Psicologia Aplicada a Mollet del Vallès entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,adolescents i nens. Compatibilitzà aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals masculines i femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental,especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament l’Institut Superior d’Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència de la sexologia: postgraus, masters i cursos específics reconeguts d’Interès Sanitari pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. L’Institut manté conveni de col.laboració amb la Universitat de Barcelona, Universitat de Girona,Universitat Ramon Llull i Universitat Oberta de Catalunya i
Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois
Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat de Barcelona des de l’any 1.999
L’any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió a través de la luminoteràpia, essent un dels capdavanters en la investigació i implantació d’aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions al respecte publicada al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i al periòdic Público.
Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits, ràdio i televisió.Enllaços externs

- Pàgina Oficial de Xavier Conesa Lapena
- Acta Constitucional de l’Institut Superior d’estudis Sexològics I.S.E.S.
- Col.laboració Docent del Practicum de Psicologia de la Universitat de Barcelona
- Col.laboració Docent amb la Universitat de Girona
- Col.laboració en tasques de formació amb la Universitat Ramon Llull- Acord de Col.laboració amb la Universitat Oberta de Catalunya U.O.C.- Conveni de Col.laboració Acadèmica amb Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois
- Reconeixement de l’Ajuntament de Mollet del Centre de Psicologia Aplicada
- Referències sobre la investigació en Luminoteràpia al periòdic “El Mundo”. Any 2.005
- Investigacions sobre Luminoteràpia, Referències al periòdic “Público”. Any 2.007
- Coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya
- Miembro de la Federacion Española de Especialistas en Sexologia

- Publicacions

Carme Serrat Bretcha

Licenciada en Psicologia Colegiada nº 3.086 Adultos e Infantil (Universidad de Barcelona)

Diplomatura de Postgrado en Logopedia (Universidad Autonoma de Barcelona)

Certificación para el tratamiento de la Fundación Catalana del Sindrome de Down.

Diagnostico y Terapia Infantil (Instituto Medico del Desarrollo Infantil)

Tutora de practicas Universidad de Barcelona y Universidad Ramon Llull

Terapeuta Sexual i Familiar

Coordinadora de l’Institut Suparior d’Estudis Sexològics I.S.E.S.

Professora d’Integració Social i Atenció Soció Sanitària

Professora de Comunicació alternativa, Atenció a persones amb dependencia,

Assessora Psicològica d’escoles bressol.

Assessorament a pares

Tutora de Pràctiques Universitat Oberta de Catalunya

La major clau de la seguretat personal i del desenvolupament d'una autoestima sana en el futur, és sentir-se estimat i valuós en la primera infància. L'amor és un aliment tan important com el biberó.

Establir un vincle afectiu amb el nadó des que està en el ventre matern i al llarg dels primers anys de vida és essencial per a la satisfacció d'una necessitat que està a la base de la piràmide.

Què podem tenir en compte?

1. Parla el nadó amb tendresa i suaus. Expressa els teus sentiments.

2. Expressa sintonia amb el nadó, si està molt alegre li respondrem molt alegres i el convidarem a jugar, si està calmat li transmetrem calma i la compartirem amb ell, si està plorant o enfadat serem tranquils i el tractarem amb tendresa per intentar calmar-lo, si està trist, el tractarem amb consol, abraçant molt amb dolçor ...

3. L'atendrem sempre que demani la nostra atenció, sigui amb una emoció positiva o negativa, encara que sigui amb una parauleta si no podem en aquest moment estar al seu costat.

4. Li tocarem molt, petons, abraçades, massatges, carícies. El sentit del tacte és el major vehicle per a la intimitat emocional.
5. Mai li enganxarem o li cridarem, si hem de renyir ho farem amb fermesa però no amb descontrol.



6. Li deixarem explorar el seu entorn d'una manera segura, no farem pel nadó el que aquest pot fer per si mateix encara que sigui amb una miqueta d'esforç. Li deixarem que es guiï pro els seus propis instints perquè desenvolupi les seves inquietuds i talents, el nadó sap el que l'atrau, el que li interessa molt millor que nosaltres els adults.

7. Li direm el feliços que som amb ell, el a gust que estem amb ell, ressaltarem el que fa bé.

8. Si fa alguna cosa que hem de corregir, mai li direm "ho fas malament", sinó que l'ajudarem a que ho pugui fer bé.

9. No li compararem amb ningú, germanets o germanetes, altres personetes. És únic igual que els altres són únics.

10. Li ensenyarem a ser persistent, però no exigirem la perfecció

......

La tasca del psicòleg i la psicologia

Avui en dia, la majoria de les persones portem un ritme de vida frenètic en què tenim la sensació de no tenir temps per a gairebé res. Solem descuidar els nostres interessos personals a favor de diferents obligacions. Aquesta circumstància, unida a altres situacions que ens envolten, poden portar-nos a sentir certa insatisfacció amb el nostre estil de vida i fins i tot a desenvolupar algun problema psicològic.

Com hem vist en altres articles del bloc, des Ciberterapias.com, s'ofereix atenció psicològica des del lloc en el qual el client desitgi, facilitant així la distribució del seu temps. A més, s'ha explicat en què consisteix la Teràpia Cognitiu Conductual i com el client és considerat una part fonamental i ACTIVA en la seva pròpia millora. En aquesta ocasió es pretén explicar com el psicòleg exerceix la seva tasca.

La tasca del psicòleg no es redueix a la sessió amb el client. Un cop establerta la relació amb el mateix, el terapeuta comença a treballar sobre el cas: l'anàlisi de la informació recollida, correcció de proves psicomètriques (en el cas en què hagin estat necessàries), recerca de les relacions que es produeixen entre els diferents elements que fan que es mantingui el problema i disseny de la línia base del tractament a seguir.

A mesura que es va desenvolupant la teràpia algunes qüestions milloren, altres són més intenses, solen aparèixer noves dificultats, etc. És a dir, el procés terapèutic és un procés dinàmic, en el qual el propi client com a part activa del tractament va evolucionant a mesura que aprèn noves formes d'actuar davant la seva problemàtica.

La Ansietat Què és? Què la provoca?

  Heu sentit alguna vegada ansietat? Segur que si. Per conèixer millor a què ens estem referint, donarem una definició d'ansietat: "La ANSIETAT és un estat d'ànim negatiu caracteritzat per símptomes corporals de tensió física i aprensió respecte al futur (American Psychiatric Association, 1994)".

Tot i que, com hem dit, l'ansietat és un estat d'ànim negatiu, per què sembla com si estiguéssim destinats a "patir"? La veritat és que l'ansietat és útil per a l'ésser humà, sense ella no podríem enfrontar-nos a moltes situacions del dia a dia. A més, en nivells òptims, és precursora d'un bon rendiment tant físic com intel · lectual. El problema sorgeix quan aquests nivells d'ansietat són massa elevats en l'activitat o rutines diàries i, només podem pensar en el terrible que serà tot si fallem. La situació empitjora si aquests nivells es perllonguen en el temps i el nerviosisme o tensió no desapareix i encara que sapiguem que no hi ha "res", en realitat, pel que sentir-nos temorosos, l'ansietat ens persegueix i continua al nostre costat. Tots els nostres intents per desfer d'ella, no només fracassen sinó que sembla que l'augmenten. Ens sentim perduts, indefensos i incompresos davant aquesta situació.

niu buit

La síndrome del niu buit és una sensació de soledat que els pares senten quan els fills van creixent i allunyant-se de la llar i empitjora quan aquests s'independitzen i se'n van.

Quan un fill es va de la llar , és comú que als pares els comenci a sobrar el temps i especialment si ja no queden més fills a casa .

Aquesta sensació és més fort en la mare , que és la més propera als seus fills , i va posposant projectes propis per dedicar-s'hi ; quan ja no se sent tan necessària com abans sent un gran buit , no troba sentit a la seva vida i sol sentir inútil .

En créixer els seus fills senten febrer emocions trobades , d'una banda , alegria de veure'ls independitzats i autosuficients ; de l'altra, tristesa i pèrdua en notar que aquests s'allunyen .

Aquí és important buscar ajuda professional per trobar sortida a nous projectes .

També és un temps per al retrobament de la parella .

Crisi de mitjana edat

Crisi de mitjana edat

La crisi de la mitjana edat sorgeix en arribar a la meitat de l'edat que es té com expectativa de vida . Se sent que la joventut ja ha passat i la vellesa ja no es veu tan llunyana com abans .

Comença de poc , es percep amb els canvis de conducta en tots dos. Els homes , comencen a anar al gimnàs , a cuidar més , solen busquen noves aventures sexuals , tenen por de no ser tan potents com abans i de vegades apareix el fantasma de la impotència .

Les dones al veure les seves primeres arrugues comencen a sentir velles i tenen por de deixar de ser desitjades. Llavors , comencen a vestir-se de manera més juvenil que abans , potser encarin alguna cirurgia plàstica , i de vegades també apareixen aventures extramatrimonials .

Casament dels fills

casament dels fills

Es tracta d'aquest moment en la vida en què els joves es preparen amb entusiasme per a una nova vida lluny de casa i amb idea de formar la seva pròpia família .

Els pares en aquests moments estan tractant de ser valents , se senten feliços que el seu fill finalment part per fer la seva família , però alhora apareix la tristesa perquè el seu paper patern està acabant , almenys com era fins aquest moment (veure Niu Buit ) .

És difícil acceptar que, des del dia neix un nadó , la missió dels pares és preparar l'infant per al dia que deixin la casa , però quan aquest moment arriba ve acompanyat de tristesa i depressió en no sentir-se tan necessaris com abans .

Aquest és el moment de buscar objectius nous i retrobar-se amb la seva parella , i si no poden fer-ho sols , fer-ho amb ajuda especialitzada .

Retrobament de la parella

Retrobament de la parella

És en el moment , en què els fills ja grans , es casen , o se'n van de la casa definitivament i la parella es queda novament sola . Aquesta és una altra de les grans Crisi a la parella en la parella .

Pot passar que els membres de la parella es sentin com dos estranys , ja que tota la seva vida es van dedicar a ser pares , i ara sols, no es reconeixen ni troben d'on sostenir per mantenir la relació i llavors es pot produir la ruptura . O també pot passar que aquesta nova solitud generi un retrobament , la sensació de tornar a ser nuvis . I pot haver un ressorgiment sexual que pot ser tant genital com afectiu .

Cada parella és un món , vivint situacions diferents, en moments diferents. En alguns casos , hi ha coincidències i la parella pot seguir endavant , de vegades millor que abans ; en altres després que els fills es van apareix la ruptura que durant anys va estar tapada per l'activitat de pares .

Criança dels Néts

Criança dels néts - Ser avis

Actualment , els avis juguen un paper molt important en les vides dels seus néts , poden ser un nou suport dels nois , cuidar-los, jugar amb ells i dedicar-los el temps que de vegades els pares d'avui no poden ja que els dos treballen fora de la casa .

Ser Avi és una de les alegries més grans que apareixen en envellir .

És una relació tan incondicional com amb els fills , però amb l'al · licient que els avis no han de educar-los com els pares , i llavors poden dedicar-se a jugar i gaudir amb els seus néts tot el temps que els sigui possible .

En una època on abunden els divorcis , les mares surten a treballar, els avis del segle 21 juguen un paper fonamental : brindar estabilitat , el seu temps i protecció

Psicólogos Mollet: Psicólogo Mollet Vallès

Psicólogo en Mollet del Valles

Psicòlegs Mollet . Psicólogos en Mollet

Psicólogos Mollet del Vallès – Psicòleg a Mollet

Xavier Conesa Lapena – Carme Serrat Bretcha

C/ Gaietà Vinzia, 11-13

MOLLET DEL VALLES

C/ Santa Anna, 26

BARCELONA

Tel 93 570 71 54 (petición de visita)

conesa@gmail.com

Xavier Conesa Lapena

(Montcada i Reixac, 1956) és un psicòleg i sexòleg català. El 1990 fundà el Centre de Psicologia Aplicada a Mollet del Vallès entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,adolescents i nens. Compatibilitzà aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals masculines i femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental,especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament l’Institut Superior d’Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència de la sexologia: postgraus, masters i cursos específics reconeguts d’Interès Sanitari pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. L’Institut manté conveni de col.laboració amb la Universitat de Barcelona, Universitat de Girona,Universitat Ramon Llull i Universitat Oberta de Catalunya i
Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois
Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat de Barcelona des de l’any 1.999
L’any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió a través de la luminoteràpia, essent un dels capdavanters en la investigació i implantació d’aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions al respecte publicada al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i al periòdic Público.
Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits, ràdio i televisió.Enllaços externs

- Pàgina Oficial de Xavier Conesa Lapena
- Acta Constitucional de l’Institut Superior d’estudis Sexològics I.S.E.S.
- Col.laboració Docent del Practicum de Psicologia de la Universitat de Barcelona
- Col.laboració Docent amb la Universitat de Girona
- Col.laboració en tasques de formació amb la Universitat Ramon Llull- Acord de Col.laboració amb la Universitat Oberta de Catalunya U.O.C.- Conveni de Col.laboració Acadèmica amb Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois
- Reconeixement de l’Ajuntament de Mollet del Centre de Psicologia Aplicada
- Referències sobre la investigació en Luminoteràpia al periòdic “El Mundo”. Any 2.005
- Investigacions sobre Luminoteràpia, Referències al periòdic “Público”. Any 2.007
- Coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya
- Miembro de la Federacion Española de Especialistas en Sexologia

- Publicacions

Carme Serrat Bretcha

Licenciada en Psicologia Colegiada nº 3.086 Adultos e Infantil (Universidad de Barcelona)

Diplomatura de Postgrado en Logopedia (Universidad Autonoma de Barcelona)

Certificación para el tratamiento de la Fundación Catalana del Sindrome de Down.

Diagnostico y Terapia Infantil (Instituto Medico del Desarrollo Infantil)

Tutora de practicas Universidad de Barcelona y Universidad Ramon Llull

Terapeuta Sexual i Familiar

Coordinadora de l’Institut Suparior d’Estudis Sexològics I.S.E.S.

Professora d’Integració Social i Atenció Soció Sanitària

Professora de Comunicació alternativa, Atenció a persones amb dependencia,

Assessora Psicològica d’escoles bressol.

Assessorament a pares

Tutora de Pràctiques Universitat Oberta de Catalunya

Conferenciant de temes relacionats amb la psicologia infantil.

TRACTAMENTS

Enamorar-se és un estat emocional d'alegria i felicitat i cada persona té causes diferents i específiques per fer-ho . La persona enamorada sent un desig irresistible de compartir tot , amb qui és l'objecte del seu amor .

Generalment l'enamorament fa que se li atribueixin l'altre qualitats exagerades , i després en passar el temps van apareixent conductes que al principi , o eren disculpades o eren negades , però que es fan evidents .

És molt important saber que l'enamorament és químic , és a dir al sentir l'atracció cap a una altra persona , el cervell descarrega una quantitat d'hormones que són les que produeixen aquestes sensacions d'alegria i felicitat .

amor

amor
En passar aquesta etapa i començar el acostumament , sorgeixen noves sensacions i es va consolidant la relació ,

Aquest procés consisteix en la maduració d'aquest amor inicial per convertir- se en una amor sòlid donant pas moltes vegades a un projecte de vida en comú o de família .

Això de vegades és complicat perquè en la primera etapa ambdós en general només mostren el millor d'ells mateixos i després apareixen les complicacions .

casament

casament
El casament és una decisió molt important en la vida de les parelles , implica un compromís que en el moment de fer-ho tots dos esperen que sigui per sempre .

En decidir casar-se, la parella s'independitza de la seva família d'origen per consituir una nova família , construint un nou sistema, que s'aïlla dels sistemes familiars d'origen .

A conviure , comencen les dificultats , i això que es creia anava a ser meravellós , comença a dissoldre i apareixen les diferències

Com manejar el temps lliure de cadascú, quant temps volen i poden compartir , com van a manejar el diners en la parella , quant de temps va a treballar cada un, com van a dividir les tasques de la llar , etc . i comencen les Crisis en la parella .

El naixement del primer fill

naixement del primer fill
El naixement del primer fill , la majoria de les vegades causa una Crisi a la parella important en la parella .

Cadascun dels membres ve de famílies diferents amb costums i creences diferents; si la parella s'havia consolidat i tenia certa independència , les famílies de tots dos poden començar a pensar sobre la criança del nadó fent ús de la seva experiència prèvia per "ajudar " als pares primerencs amb les seves pors i inexperiència i això porta problemes dins de la parella .

També sol sorgir certa rivalitat per l'afecte del fill : cadascun d'ells pot considerar el fill seva propietat privada i voler criar com els sembla individualment el que porta nombrosos problemes .

Això passa perquè en haver de desenvolupar els papers de pare i mare solen tendir a copiar actituds dels seus propis pares , i de vegades per inexperiència se senten fracassats en el seu nou rol i poden experimentar una regressió .

Criança dels fills

criança dels fills
El paper dels pares en el desenvolupament dels seus fills és tan important que moltes vegades es preocupen massa pels petits errors en la criança pensant que puguin tenir conseqüències desastroses .

Si bé els pares , són els principals responsables del desenvolupament dels seus fills ; han de deixar de banda els temors que una arrencada de fúria , no arribar a temps a recollir al jardí o escola , un repte o qualsevol altra actitud que no s'adonin quan l'executen , els perjudiqui per sempre .

És important deixar de banda tants temors i saber que el que succeeix a la llar durant la criança influeix com un tot , i no com petits incidents .

És clar que si el maltractament és continu , tindrà conseqüències nefastes en els fills el mateix que la sobreprotecció .

És en la criança dels fills on solen aparèixer Crisi en la parella entre els pares quan no estan d'acord amb les actituds de l'altra persona .

adolescència

adolescència
Una etapa per altres difícil és l'adolescència dels fills .

Descrita per G. Stanley Hall com " Tempesta i ímpetu " , és una etapa on prima l'idealisme , hi ha una enorme expressivitat , molts canvis de caràcter , els nois de sobte estan molt alegres , i de sobte se'ls veu patint , reaccionen contra el establert, contra " el vell" , generalment representat pels pares i avis , escola , universitat , i tot allò que ells considerin antiquat .

Els nois passen de ser els nois coneguts fins ara , fins a anar transformant-se en "veritables desconeguts " per la seva família que desconcertada no sap com tractar-los.

És una etapa molt difícil , sorgeixen les competències , entre pares i fills , i apareixen noves Crisi en la parella .
Psicologo Mollet

 Psicólogo en Mollet del Valles

Psicólogo Mollet

Psicólogos Mollet del Vallès – Psicologo mollet - psicologos mollet - psicólogo Mollet - Psicòleg a Mollet - psicologa mollet - psicologas mollet del valles - psicologo mollet del valles - psicologos mollet del valles

Xavier Conesa Lapena – Carme Serrat Bretcha

C/ Gaietà Vinzia, 11-13

MOLLET DEL VALLES

C/ Santa Anna, 26

BARCELONA

Tel 93 570 71 54 (petición de visita)

conesa@gmail.com

Xavier Conesa Lapena

(Montcada i Reixac, 1956) és un psicòleg i sexòleg català. El 1990 fundà el Centre de Psicologia Aplicada a Mollet del Vallès entitat dedicada als tractaments psicològics en adults,adolescents i nens. Compatibilitzà aquestes tasques amb les teràpies de parella i disfuncions sexuals masculines i femenínes, establint col.laboracions amb institucions dedicades a la salut mental,especialment de la comarca del Vallès. Posteriorment, posa en funcionament l’Institut Superior d’Estudis Sexològics (I.S.E.S.) a Barcelona, dedicat a la docència de la sexologia: postgraus, masters i cursos específics reconeguts d’Interès Sanitari pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. L’Institut manté conveni de col.laboració amb la Universitat de Barcelona, Universitat de Girona,Universitat Ramon Llull i Universitat Oberta de Catalunya i
Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois
Tutor de pràctiques externes de la Facultat de Psicologia (UB) de la Universitat de Barcelona des de l’any 1.999
L’any 1997 es va especialitzar en els tractaments específics per a la depressió a través de la luminoteràpia, essent un dels capdavanters en la investigació i implantació d’aquesta teràpia a nivell estatal. Informacions al respecte publicada al periòdic El Mundo, articles periodístics a Consumer i al periòdic Público.
Ha estat també coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
Al llarg de tots aquests anys, ha establert col.laboracions en mitjans escrits, ràdio i televisió.Enllaços externs

- Pàgina Oficial de Xavier Conesa Lapena
- Acta Constitucional de l’Institut Superior d’estudis Sexològics I.S.E.S.
- Col.laboració Docent del Practicum de Psicologia de la Universitat de Barcelona
- Col.laboració Docent amb la Universitat de Girona
- Col.laboració en tasques de formació amb la Universitat Ramon Llull- Acord de Col.laboració amb la Universitat Oberta de Catalunya U.O.C.- Conveni de Col.laboració Acadèmica amb Centre d’Estudis Universitaris de California, Illinois
- Reconeixement de l’Ajuntament de Mollet del Centre de Psicologia Aplicada
- Referències sobre la investigació en Luminoteràpia al periòdic “El Mundo”. Any 2.005
- Investigacions sobre Luminoteràpia, Referències al periòdic “Público”. Any 2.007
- Coordinador del Grup de Treball de Sexologia del Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya
- Miembro de la Federacion Española de Especialistas en Sexologia

- Publicacions

Carme Serrat Bretcha

Licenciada en Psicologia Colegiada nº 3.086 Adultos e Infantil (Universidad de Barcelona)

Diplomatura de Postgrado en Logopedia (Universidad Autonoma de Barcelona)

Certificación para el tratamiento de la Fundación Catalana del Sindrome de Down.

Diagnostico y Terapia Infantil (Instituto Medico del Desarrollo Infantil)

Tutora de practicas Universidad de Barcelona y Universidad Ramon Llull

Terapeuta Sexual i Familiar

Coordinadora de l’Institut Suparior d’Estudis Sexològics I.S.E.S.

Professora d’Integració Social i Atenció Soció Sanitària

Professora de Comunicació alternativa, Atenció a persones amb dependencia,

Assessora Psicològica d’escoles bressol.

Assessorament a pares

Tutora de Pràctiques Universitat Oberta de Catalunya

Per a què serveix un psicòleg
Enfront de la visió una mica simplista que es té del psicòleg, aquest article fa esment de les diferents aplicacions que la psicologia troba en la societat contemporània. Funcions-des del disseny a l'educació, des de la producció a la família-per a les quals es requereix, segons l'autor, no només un ensenyament tècnic, sinó una sòlida formació teòrica acord amb les responsabilitats que cada vegada adquireixen aquests professionals en la vida de les gents.

Quan el ciutadà mitjà sent parlar del psicòleg s'imagina algú que coneix l'ànima humana, que pot ajudar-nos a interpretar el que volem i el que odiem, algú que ens ajuda a saber el que nosaltres mateixos ignorem, una persona inquietant perquè pot saber més sobre nosaltres que nosaltres mateixos. En altres termes, es pot dir que l'estereotip popular del psicòleg li identifica amb el psicòleg clínic. Tan arrelada està aquesta imatge que molts estudiants arriben a la universitat per cursar la carrera de Psicologia amb l'esperança de poder ajudar als seus semblants o conèixer-se millor a ells mateixos. Només alguns, que miren amb desdeny les acurades barbes de Freud i tenen preocupacions científiques més altes, menyspreen l'inconscient i desitjarien poder extasiar mirant rates recórrer laberints o veient caure boletes de pinso compost quan la rateta prem una palanca, seguint el tortuós programa que ha dissenyat el dur experimentalista. Per desgràcia per a ells, les nostres universitats no solen tenir diners ni per comprar rates ni bosses de pinso compost, i l'interventor d'Hisenda, en tot cas, no aprovaria malgastar fons públics en aquestes coses.Hi més una altra idea popular del que és el psicòleg. A vegades, quan hem sol · licitat un lloc de treball, ens han fet un examen i hem hagut de respondre a algunes proves, el psicòleg és, en aquest cas, el que ens diu com som o per què valem (una estudiant d'EGB ens deia , l'altre dia, que el psicòleg és el que et diu el que has de ser), o el que dictamina si el nostre nen és llest o ximple. En tot cas és, novament, el que descobreix el que nosaltres no sabem.

La realitat és que la psicologia és avui molt diferent d'aquesta imatge popular, encara que el treball dels psicòlegs en aquest país no sempre ho sigui. Tradicionalment, els camps de treball del psicòleg han estat la psicologia clínica, la psicologia escolar i la psicologia industrial. Dins d'ells, el que es feia era diagnosticar trastorns i mesurar.

Del disseny a l'ensenyament

No obstant això, els avenços de la psicologia, disciplina que ha canviat enormement en els darrers vint anys, fan possible múltiples aplicacions molt diferents i que tenen poc a veure amb aquestes habilitats màgiques que s'atribueixen als psicòlegs. La psicologia, avui, estudia no només com reacciona l'individu davant l'ambient (la rata davant la bola de menjar), sinó també com actua sobre ell i com es el representa. Així, els estudis sobre percepció i sobre elaboració de la informació permeten aplicacions al disseny d'aparells, fent que la informació que rep el que els controla li arribi de la manera més adequada possible. Imaginem, per exemple, una persona que ha de controlar el funcionament d'un sistema complex, com una fàbrica o el vol d'un avió. Si els aparells que li proporcionen la informació de la situació del sistema en cada moment no estan disposats d'una forma adequada, en determinats moments es poden produir acumulacions d'informació que la persona no és capaç de recollir, cosa que pot tenir conseqüències catastròfiques. El problema del disseny d'aparells es planteja en molts terrenys, des dels automòbils d'ús individual a fàbriques senceres automatitzades. D'altra banda, els estudis sobre estimulació sensorial, sobre percepció o fatiga serveixen també per a dissenyar l'ambient de treball o fins i tot el mobiliari. Els estudis sobre percepció poden fins i tot aplicar-se al disseny de bitllets o monedes, ressaltant les seves característiques diferencials per evitar confusions. Com es pot imaginar, les aplicacions en aquest camp són indefinides. Fins i tot la senyalització de carreteres pot millorar considerant com reben els homes la informació. Si s'hagués tingut en compte aquest aspecte en dissenyar la M-30 de Madrid, no s'haguessin comès les aberracions d'aquesta via de comunicació que fan que es produeixin contínuament errors en les sortides i fins i tot accidents per aquesta mateixa causa.

Els coneixements sobre la psicologia del desenvolupament durant la infància tenen aplicacions en tot el referent al creixement dels nens i, en particular, en el camp escolar, en el qual s'ha vist que moltes de les dificultats que es produeixen en l'aprenentatge són degudes a la inadequació dels programes escolars al nivell de desenvolupament psicològic dels nens.

Un altre extens camp d'aplicacions de la psicologia és el de la prevenció dels trastorns. La psicologia ambiental i la psicologia comunitària poden ser molt útils en aquest sentit. Un problema greu, per exemple, el constitueix el del maltractament de nens, que en un nombre gran de casos acaba fins i tot amb la seva mort i, en tots ells, amb danys psicològics freqüentment irreparables. No obstant això, el risc de maltractaments pot determinar-se amb relativa facilitat i, en tot cas, el tractament precoç pot evitar mals majors.


Igualment, els psicòlegs poden contribuir a un millor disseny dels espais de joc i parcs per a nens, i també l'espai per als adults. Associats amb pediatres, poden contribuir a evitar que els nens s'enfrontin amb riscos innecessaris durant els primers mesos de la seva vida. Perquè els pslcólogos puguin treballar en tots aquests terrenys, necessiten rebre una formació teòrica sòlida, i teòrica vol dir sobre els fonaments de la disciplina, que necessàriament van associats amb un treball experimental i pràctic. Precisament perquè la disciplina està en ple desenvolupament i lasposibilidades d'aplicació augmenten dia a dia, és pel que no s'ha de donar una formació pràctica i rutinària en les tècniques més inútils de la psicologia, com poden ser les proves i, en general, el diagnòstic . El coneixement d'això està a l'abast de qualsevol persona en un termini molt inferior al que dura una llicenciatura aniversitarla. Si els psicòlegs volen que s'obrin nous camps de treball, cal mostrar que els seus coneixements són útils en zones de l'activitat humana molt més extenses que aquelles en què treballen actualment la majoria dels que exerceixen la professió al nostre país. La reforma dels ensenyaments de psicologia és urgent, però en un sentit oposat al que, amb una visió excessivament miop, proposen fins i tot molts psicòlegs.

L'aplicació dels coneixements de la psicologia que tracten del que fan els homes i de com ho fan pot contribuir a millorar la qualitat de la vida humana ia prevenir les alteracions que puguin produir-se. Pot, en una paraula, contribuir a fer als homes més lliures. Però també aquests coneixements poden emprar-se en sentit contrari, poden emprar-se per rentar el cervell dels ciutadans, per fer-nos creure el que resulti útil als que manen o, com es fa en molts països, per substituir la tortura física per tortures psicològiques, que són molt més netes, no deixen empremta, i són molt més eficaços. O també per poder detectar, com han pretès alguns, als individus potencialment conflictius per a l'ordre establert i així tenir-los estretament controlats. Igual que la física pot servir per millorar la vida humana o per fabricar armanento que la destrueixi, la psicologia pot contribuir a fer-nos més lliures o més esclaus, el que s'empri d'una forrna o d'una altra és una cosa que ens competeix a tots, i sobre el que deberrios romandre vigilants.

IMPORTÀNCIA DELS PRIMERS VINCLES en el psiquisme INFANTIL: SPITZ

René Spitz (1887-1974) Metge i psicoanalista. Va néixer a Viena i va desenvolupar les seves investigacions seguint els principis d'una medicina preventiva inspirada en els treballs d'Anna Freud i Maria Montessori .. Realitzo treballs basats en observacions directes, que van recaure en la relació entre la mare i el fill durant els dos primers anys de vida.
Mitjançant les observacions que va realitzar de separació de nens jueus de les seves mares per efectes de la persecució nazi en temps de la segona guerra mundial va encunyar els termes de depressió anaclítica i hospitalismo per referir-se a entitats patològiques que pot desenvolupar el lactant que és deprivado del seu vincle primari.
En els seus treballs es descriuen les conseqüències de les malalties que va nomenar defectives emocionals, en nens del primer any de vida sotmesos a condicions de privació total o parcial d'afecte i estimulació en sugpermanenciapenpinstitucionesMasistenciales.
Afirma que l'etiologia d'aquestes malalties es deriva, en general, de l'absència física materna i que el substitut de la mare és inadequat, pràcticament no existeix. Considera com a aspecte essencial "la no relació" amb la mare i li dóna un "paper secundari" a la personalitat individual de la mateixa. El dany sofert pel nen causa de la falta de la seva mare serà proporcional al període en què transcorre aquesta privació afectiva o depressió anaclítica i la privació afectiva total que l'anomena hospitalismo o institucionalisme.
En aquests treballs Spitz se centra l'atenció en l'aspecte biològic de la relació "mare-fill", sense destacar el contingut social d'aquesta relació. Els nens estudiats havien estat separats de les mares i internats en centres amb característiques hospitalàries, es va constatar que ells mateixos empitjoraven en la mesura que augmentava el temps d'estada, i que després d'un període de separació de cinc mesos el procés de la malaltia es feia irreversible.
Es tracta d'una síndrome reversible després de mesos de represa del contacte.

Per analogia, tipus de depressió en què el pacient està fonamentalment preocupat per les relacions interpersonals i mostra una excessiva dependència emocional dels altres.
En el seu llibre "el primer any de vida" descriu les condicions en què les dues entitats apareixen en els nens:
1) Bona relació amb la mare. - Mai pot instal · lar una depressió analítica si abans el nen no va tenir bones relacions amb la seva mare. Una condició necessària per al desenvolupament de la depressió analítica és que l'infant, llavors, abans de la separació de la mare hagi tingut bones relacions amb ella.
2) Depressió analítica. - Comença quan el nen deixa de rebre afecte maternal. A partir d'allí aniran apareixent una sèrie de símptomes fins a aconseguir un tipus àlgid en el tercer mes a partir d'aquella interrupció afectiva. Aquests símptomes van apareixent en el següent ordre:
En el primer mes apareix ploriqueig, s'aferra a l'observador que està al seu costat i es torna exigent.
En el segon mes, el ploriqueig es transforma moltes vegades en gemecs. S'inicia la pèrdua de pes i s'atura l'índex de desenvolupament.

Al tercer mes es neguen al contacte. Es la passin al llit gairebé tot el temps. Comença l'insomni, continua la pèrdua de pes, hi ha tendència a contraure malalties, el retard motor es generalitza i finalment s'inicia la rigidesa facial.
3) Període de transició. - És un període de dos mesos consecutiu als tres mesos que va durar la depressió analítica, En aquest període s'instal · la amb fermesa la rigidesa facial, el retard motor creix i passa a ser letargia, mentre que l'índex de desenvolupament comença a decréixer.
4) hospitalismo. - Quan la separació excedeix els cinc mesos, apareix el hospitalismo. L'hospitalisme implica una privació total d'afecte. Durant el hospitalismo, els símptomes de depressió analítica s'accentuen, augmentant en índex de desenvolupament, apareixen moviments espasmòdics o atípics.
Símptomes del marasme
El pes del nen és d'un 60% del que correspondria normalment a l'alçada del nen.
Pèrdua de greix subcutani. En el rostre la pell es torna flàccida els ulls apareixen enfonsats. El nen pren aspecte d'ancià.
Diarrea i vòmits.
A vegades apareixen edemes.
Irritabilitat.
Risc d'infeccions.
A partir dels estudis realitzats per Spitz després de 1945 en tots els països del món, es van iniciar reformes de les condicions d'hospitalització dels nens petits.
TEORIA DE L'AFERRAMENT: TEORIA I INVESTIGACIONS

El vincle és una relació activa d'afecte recíproc i durador entre dues persones. El vincle inicial entre el nen i la mare o cuidador s'anomena afecció, i es caracteritza per una forta interdependència, sentiments mutus de gran intensitat i vincles emocionals profunds que influiran en la vida del nen. Aquest vincle es concreta en el nen en complir 8 o 9 mesos.
Un dels precursors de la teoria de la inclinació va ser John Bowlby, descendent d'una família anglesa de classe mitjana alta, va ser el quart de sis fills. Criat per una mainadera molt a la moda tradicional britànica de la seva classe, John només veia la seva mare una hora al dia després de la "hora del te", encara que durant l'estiu ella estava més disponible. Com moltes altres mares de la seva classe social, considerava que l'atenció parental i afectació provocaria una perillosa ruïna. Quan Bowlby recentment té quatre anys, la seva estimada mainadera, que fins aquell moment era el seu principal cuidadora, es va de la família. Més tard, descriu aquesta separació com una cosa tan tràgic com seria la pèrdua d'una mare. Als set, és portat a un col · legi internat, comú en nens de la seva condició social. El seu posterior estudi, per exemple Separació: ansietat i angoixa, revela els seus records més terribles d'aquell temps. A causa de tals experiències de nen, va mostrar una inusual sensibilitat al sofriment infantil a través de la seva vida. Aquestes experiències indiscutiblement influeixen en el que seria la seva posterior vocació professional, graduant primer de psicòleg després de metge psiquiatre i finalment certificant com psicoanalistaen el si de la Societat Britànica de Psicoanàlisi en els anys 30 (anàlisi amb Joan Riviere, supervisions amb Melanie Klein) no aconseguir sotmetre aquella creença completament heterodoxa. El relat de les seves-dues-supervisions amb Klein posa de manifest un pols constant entre els intents d'ella per reduir tot l'interès de Bowlby i el seu treball terapèutic al primat únic de la fantasia inconscient i els d'ell per convèncer Klein de la relació causal inequívoca entre el malestar dels petits pacients i la patologia dels seus progenitors.

Els estudis de la inclinació s'inicien en el camp de l'etologia que és una branca de la biologia que estudia els patrons de comportament dels animals i de l'humà dins del seu context natural. Per als Psicòlegs aquests estudis han tingut una especial rellevància per les semblances que guarden les característiques biològiques dels animals amb les de l'ésser humà.
El treball de Bowlby va estar influenciat per Konrad Lorenz (1903-1989) qui en els seus estudis amb oques i ànecs en els anys 50, va revelar que les aus podien desenvolupar un fort vincle amb la mare (teoria instintiva) sense que l'aliment estigués per mitjà . Però va ser Harry Harlow (1905-1981) amb els seus experiments amb micos, i el seu descobriment de la necessitat universal de contacte qui li va encaminar de manera decisiva en la construcció de la Teoria de la Inclinació. A això Bowlby considera: "Sempre que un nen petit que ha tingut oportunitat de desenvolupar un vincle d'afecte cap a una figura materna es veu separat d'ella contra la seva voluntat, dóna mostres d'inquietud, i si, a més, hi col · loca en un ambient estrany i se'l posa a cura d'una sèrie de figures estranyes, aquesta sensació d'angoixa sol tornar intensa. La manera en què el noi es comporta segueix una seqüència característica. Al principi protesta vigorosament i tracta de recuperar a la mare per tots els mitjans possibles. Després sembla desesperar de la possibilitat de recuperar-la però, tot i això, segueix preocupat i vigila el seu possible retorn. Posteriorment sembla perdre l'interès per la mare i neix en ell una desafecció emocional. No obstant això, sempre que el període de separació no sigui massa prolongat, aquest desinterès no es prolonga indefinidament. Més tard o més d'hora el retrobament amb la mare causa el ressorgiment de l'afecció "(J. Bowlby, La separació afectiva, pàg. 45).

La teoria es pot formular així: la construcció dels primers llaços entre el nen i la mare, o la que fa les vegades, respon a una necessitat biològica fonamental. Es tracta d'una necessitat primària, és a dir que no es deriva de cap altra. El vincle és un mitjà per al nen de desenvolupar una seguretat que el portarà cap a la possibilitat d'explorar al seu voltant i després cap a l'autonomia. Establert inicialment a través del sensorial però que ràpidament s'impregna i es constitueix com una relació afectiva. Amb aquest repertori els nadons busquen mantenir la proximitat amb la figura d'afecció, resistir-se a la separació, protestar si es porta a terme (ansietat de separació), i utilitzar la figura d'afecció com a base de seguretat des de la qual explora el món.
Amb això Bowlby trenca amb totes les teories anteriors dels primers llaços socials i afectius del nadó humà.
Bowlby assegura que hi ha QUATRE ETAPES en el desenvolupament de la inclinació:
Abans dels 2 mesos: Fase de Pre-afecció. El nen presenta conductes-senyals diferenciades segons les persones.
Dels 2-7 mesos: Fase d'Afecció en construcció: Comença a diferenciar els fins i els medios.Comienza a diferenciar les persones, encara que la substitució de la figura d'afecció és possible.
A partir dels 7 mesos: Fase d'Afecció: La separació no és possible. Durant la separació semblen símptomes d'ansietat. La mare per al nen es presenta com una figura total. Encara que existeix una figura d'afecció total, poden existir figures d'afecció secundàries.
Dels tres a quatre anys: Pertinença ajustada: El nen intenta influir sobre la figura d'afecció per obtenir certs privilegis. Hi ha consciència de l'altre.

MARY AINSWORTH I ELS SEUS TREBALLS
Però la continuïtat de l'obra de Bowlby no va venir de la mà de la psicoanàlisi sinó de la psicologia evolutiva, en realitat de la mà d'una única persona: Mary Salter Ainsworth, qui va treballar amb Bowlby, a l'Institut Tavistock de Relacions Humanes durant uns nou anys, entre 1945 i 1954.
Dins del camp de l'etologia Ainsworth en 1973, va realitzar observacions de 28 mares amb els seus fills a Uganda dins d'ambients naturals centrant aquestes observacions en les conductes dels infants que provocaven respostes a les seves mares ia partir d'això va veure com els patrons de criança transformaven amb el pas de setmanes i mesos. Però l'observació naturalista té el desavantatge que en l'ambient natural on ocorren les variables se succeeixen altres que estan fora de control científic i que pot donar lloc a interpretacions múltiples i les relacions causals són virtualment impossibles d'establir. Després que va arribar d'Àfrica, Ainsworth va organitzar un experiment de laboratori, combinant aspectes de les dues metodologies, la naturalista i l'experimental, conegut com a prova de la situació estranya. La seva prova funciona com un minidrama i es proposa mesurar la qualitat de l'afecció mare-fill. En la situació de laboratori, dins d'una càmera de Gesell, se simula una sala de jocs desconegut on es desenvolupen agost escenes:
1. La mare i el nen entren a la cambra.
2. Els dos s'instal · len còmodament, i al nen se li permet deambular lliurement, inspeccionar i jugar amb les joguines.
3. Després entra un adult desconegut per a ell nen.
4. Després la mare surt discretament i el nen i l'adult queden sols.
5. Després d'uns minuts la mare torna i surt l'adult.
6. Molts minuts després la mare torna a sortir i ara el nen es queda sol en el quart.
7. Llavors l'estrany torna per substituir la mare.
8. En tornar la mare l'estrany surt.

Tota la prova es desenvolupa en aproximadament 20 minuts i mentre ocorren les escenes l'investigador pren nota de les interaccions i especialment de les reaccions del nen.
Previ a la prova de la situació estranya l'investigador observa a la mare i al nen a casa per un llarg període, tot això amb la finalitat d'establir relacions de causalitat, basades en la naturalitat de la investigació de camp amb la rigorositat de la investigació controlada dins del laboratori.
El disseny d'un instrument d'observació tan simple com fructífer, la Strange situation, situació d'estranyesa o situació davant l'estrany, li va permetre avançar en l'estudi de les conductes d'afecció
El propòsit d'Ainsworth al realitzar aquesta exploració era demostrar la teoria de Bowlby respecte al caràcter universal de la resposta dels nens petits a la separació de la seva mare i, per tant, establir la hipòtesi que "els indicis naturals de perill" (ambient estrany, presència d'un desconegut, absència de la mare) provocarien el plor del nadó (protesta), i una recuperació ràpida del seu interès per les joguines (conducta exploratòria) al retorn de la mare. Una vegada que tots dos es reunissin, se suposava que la presència de la mare proveiria la seguretat suficient com per permetre que el nen tornés a jugar.
No obstant això, els resultats obtinguts en el primer estudi realitzat a Baltimore, amb un grup de 23 nens d'un any) la van confrontar amb algunes sorpreses. Mentre que una majoria (tretze de vint) de nens es va comportar com s'esperava (els que després s'han categoritzat com assegurances), davant la sorpresa de Ainsworth sis d'ells van mostrar molt poc o cap malestar en ser deixats sols en l'entorn desconegut, ia més van ignorar o evitar la mare en tornar aquesta. Es comportaven curiosament com nens més grans que ja havien assolit l'etapa de desafecció com a resposta a separacions prolongades. Ainsworth va interpretar la resposta d'aquests nens, anomenats evitativos, com a expressió de la repressió de les manifestacions d'ansietat i enuig.
La resposta dels quatre nens restants diferia de totes les altres. La seva angoixa era tan intensa que els impedia involucrar-se en qualsevol situació d'exploració o joc fins i tot en presència de la mare. Tipificats com ambivalents / resistents, semblaven preocupats amb les seves mares durant tota la prova, el mateix en la seva presència que en la seva absència, i no trobaven en el seu retorn cap consol per el seu enuig o la seva angoixa.
La freqüència dels diferents tipus de conducta d'aferrament que Ainsworth troba en aquest primer treball (50% assegurances, 30% evitativos, 20% ambivalents / resistents) ha estat confirmada en treballs realitzats a tot el món. La majoria dels nens presenta una modalitat de vincle segur i aquesta característica no es modifica ni amb el sexe ni amb l'ordre de naixement.
Malgrat l'aspecte clarament cognitiu de les investigacions de Ainsworth, cal ressenyar que per a ella l'afecció no és un fenomen merament conductual (crítica que ha perseguit a la teoria des de la seva fundació). En un dels seus treballs defineix així el concepte:
"L'afecció es manifesta a través de patrons de conducta específics, però els patrons en si mateixos no constitueixen la inclinació. L'afecció és intern ... Aquesta cosa internalitzat que anomenem afecció té aspectes de sentiments, de memòries, de desitjos, d'expectatives, i d'intencions, tots els quals ... serveixen com una mena de filtre per a la percepció i interpretació de l'experiència interpersonal, com un motlle que configura la naturalesa d'una resposta externament observable ". (Ainsworth, 1967, pàg. 429).

El descobriment de les modalitats d'afecció va donar lloc al desenvolupament de l'estudi del vincle que uneix al nadó i la seva mare afegint la perspectiva interaccional, és a dir, considerant l'especificitat de les respostes del nen en una relació concomitant amb les respostes de la mare, i no necessàriament amb experiències de separació.
Molt ràpidament, Ainsworth va comprovar que la modalitat d'afecció observada en el nen sotmès a la Strange situation es relacionava amb una modalitat específica d'interacció amb el nen per part dels seus cuidadors en totes les situacions, començant per la seva mare a la llar. És a dir, que les respostes d'aferrament del nen eren sistemes de conducta (models operatius) que s'activaven davant sistemes de conducta de les seves mares
Ainsworth ddefinió a partir dels seus estudis tres tipus bàsics d'afecció:
Vincle segur: Considerat com la situació de major normalitat. El nen només tendeix a protestar durant la separació rebent a la figura d'afecció amb sol · licitud i tranquilizándose.
Solen mantenir conductes exploratòries amb normalitat en presència de la figura d'afecció i estableixen relacions de confiança amb estranys.

Vincle insegur - evitante: El nen sembla poc afectat quan es produeix la separació de la figura d'afecció, semblen no tenir necessitat de confort donant la impressió d'independència. La seva conducta exploratòria roman en absència de la figura d'afecció com a base de seguretat. El seu contacte amb estranys és freqüent solent ignorar a la figura d'afecció quan torna. Sol donar-se en mares que ignoren o rebutgen l'infant, parlen d'ell en termes negatius, mostrant-se molestes amb el seu fill.

Les conseqüències psicopatològiques es poden resumir en:

-Continuen presentant conductes d'evitació al llarg de la infància.

- Manifesten alts nivells d'hostilitat i agressivitat.

- Presenten una alta taxa d'interaccions negatives amb altres nens.

- Conductes negativistes, distància emocional, mal humor i solitaris.

- Utilitzen estratègies d'evitació i autosuficiència com a mecanisme de distanciament dels altres.

Vincle insegur - resistent o ambivalent: Són nens que es mostren molt pertorbats amb gran ansietat o agitació durant la separació de la figura d'afecció. Quan busquen consol en la figura d'afecció ho fan de forma ambivalent: inclinació excessiva o rebuig. Gran resistència al consol. La mares solen ser insensibles a les demandes del nen i tenen dificultat per interpretar les demandes del seu fill donant respostes inadequades.

Les conseqüències sobre el nen són importants: solen presentar una continuïtat d'aquest tipus d'afecció fins a l'edat escolar. Són nens poc assertius, inhibits, amb interaccions pobres i tendència al replegament en situacions socials.
DESPRÉS DE AINSWORT: MARY MAIN L'ERA representacional
El tercer gran avanç de la teoria de la inclinació, el que s'ha anomenat l'era representacional, és aportat per tot un seguit d'investigadors entre els quals cal destacar el treball de Mary Main qui, basant-se en les concordances trobades entre les diferents modalitats d'aferrament del nen i les actituds dels seus pares cap a ells, dissenya un instrument clínic que permet l'estudi dels models operatius parentals en relació amb l'afecció. Aquest instrument és l'Entrevista d'Afecció Adult (AAI, Adult Attachment Interview). Es tracta d'un qüestionari semiestructurat en el qual els pares reflecteixen en forma narrativa seves vivències, records i sentiments en relació amb els seus propis progenitors i la seva història infantil. El que es busca i s'avalua no són els continguts de l'experiència, sinó la coherència i consistència del relat de manera que un pare pot ser considerat com segur tot i que la seva experiència de la relació amb els pares sigui traumàtica i els sentiments que mostri cap a ells siguin negatius, a condició que assumeixi la seva posició en forma consistent.
En línia amb els resultats de la Strange situation per classificar les modalitats d'afecció, L'Entrevista d'Afecció Adult ha permès trobar tres tipus de "models representacionals de la inclinació": Autònom-Segur, desentès i Preocupat.
L'ús d'ambdós instruments combinats (és a dir, EAA per a pares de nens tipificats amb la Strange situation) ha permès trobar concordances entre les modalitats d'afecció en els nens i en els seus pares, i, en conseqüència, l'ús de la EAA amb fins de predictibilitat.
Mary Main interpreta les modalitats d'afecció trobades en els nens com "estratègies adaptatives" a les condicions de cures en les que es crien i, en aquest sentit, pensa que "els patrons insegurs d'afecció organitzats-l'evitatiu i l'ambivalent-resistent- poden ser considerats com a estratègies ... per mantenir la proximitat amb un pare la seva ... resposta és inconsistent o limitada "(Main, 2001).
És a dir, que en tant la mare proporcioni una base segura, el que succeeix en la majoria dels casos (com la mare "prou bona" ​​de Winnicott), el nen pot dirigir i mantenir la seva atenció cap a l'exploració del món extern (una altra vegada Winnicott: "La capacitat d'estar sol en presència de la mare" ...). Però el nen amb inclinació evitatiu ha de desviar l'atenció tant de la mare com l'stress de la separació, el que aconsegueix mantenint la seva atenció en les joguines o en alguna altra cosa.
En contrast, el nen ambivalent-resistent, per mantenir organitzat, necessita concentrar tota la seva atenció en la mare, el que li impedeix fluctuar entre aquesta i l'exploració de les joguines i de l'entorn.
"... Els infants insegurs-continua Main-semblen romandre organitzats sota l'estrès, concentrant insistentment en un sol aspecte del que els envolta ..." Aquesta inflexibilitat de l'atenció que s'observa en nens rebutjats o tractats de manera inconsistent (el que és la causa de l'estrès) tornarà a aparèixer en el discurs dels seus pares quan a aquests se'ls demana comentar les seves experiències relacionades amb l'afecció. (Main, 2001).
Amb base al treball de Ainsworth, Main i Solomon van notar que hi havia un subgrup de nens que no podien agrupar seguint la tipologia proposada per aquesta, proposant un quart tipus d'afecció: Desorganitzat / desorientat.
El més característic d'aquest patró és que la conducta dels infants és impredictible en relació a l'acostament o evitació de la mare; tenen conductes contradictòries, s'acosten a la mare i es queden a mig camí paralitzats, de vegades amb els braços elevats. Mostren una manca d'estratègies per satisfer les seves necessitats de seguretat i consol.
Investigacions posteriors han demostrat que aquest patró de vincle desorganitzat / desorientat era més prevalent en mares deprimides i en mares que maltracten.

Els nens amb aquest tipus d'aferrament solen presentar conductes desorganitzades i confusió quan es produeix la separació de la figura d'afecció, no presenten estratègia que licitin confort davant l'estrès i la seva afecció és ambivalent i evitatiu. Les mares han estat, sovint, víctimes d'un trauma que no han resolt sent ansioses i temeroses. Projecten les seves pors a circumstàncies actuals i són incapaços de reconèixer les demandes del seu fill donant respostes inconsistents.
Les conseqüències són poc conegudes, encara que Lyons-Ruth (1996) defensen la postura d'aquests nens presentaran alts nivells d'agressivitat, conductes coercitives i hostils durant l'edat escolar.
Els símptomes psicològics relacionats amb la relació són el resultat de dificultats en la relació pares / fill a causa de separacions, pèrdua dels cuidadors, abús i negligència i altres anomalies. L'expressió semiològica és molt heterogènia pel que es recomana especialment la valoració exhaustiva de la situació vincular de cada nen que consulti per presentar problemes psicològics. Aquest autor refereix:

- La presentació de conductes impredictibles.
- La presència de conductes d'intimidació cap als altres o ser víctima d'elles.
- Marcat dèficits en les relacions socials.
- Conductes agressives cap a altres nens.
- Baixa tolerància a la frustració i dèficits en els mecanismes d'inhibició conductual o autocontrol.
- Desorganització i desorientació en la resolució de problemes.
- Conductes contradictòries.
- Pors excessives, trastorns d'ansietat generalitzada i / o símptomes depressius.
- En ocasions poden haver símptomes dissociatius o perplexitat: atenció insuficient als esdeveniments externs.
- Respostes escasses o lentes, inhibició conductual davant situacions noves o canviants.
- Al costat de la manca d'habilitats per a la resolució de problemes, podem trobar, igualment, inhabilitat per demanar ajuda experimentant malestar en situacions que les requerisquen.
- Manca d'empatia cap als altres i tendència a conductes sociopáticas.
- Serioses dificultats per establir vincles d'amistat i establir relacions de confiança cap als altres.
- Rabietes freqüents i dificultats en la regulació de les emocions.
- Escàs plaer en les emocions i manifestacions de malestar en les situacions en què aquestes han de manifestar.
- Molt demandant.
- Problemes amb la conducta alimentària.
- Contacte ocular pobre.

Lyons-Ruth, en un estudi realitzat a l'Hospital de Cambridge (USA) va observar que la conducta desorganitzada d'aquests nens es manifestava amb intensa angoixa davant la separació de la mare, ploraven, copejaven i es tiraven a terra, tractant de restablir el contacte amb ella. Quan la mare tornava, el nen s'acostava a ella però quan entrava en contacte l'empenyia intentant desprendre i s'allunyava d'ella. També va observar que les mares mostraven un clar rebuig cap al nen. (Lyons-Ruth et al., 1990).
La conducta d'aquests nens coincideix amb les observacions de Margaret Mahler sobre la fase d'ambivalència. No obstant això, els investigadors de l'afecció difereixen quant a la interpretació d'aquesta observació; on Mahler veia les dificultats del nen per abandonar les fantasies d'omnipotència que fa a la possessió i control del Objecte matern, ells veuen la dificultat de la mare per proveir l'infant de seguretat i benestar.
Per resumir el que la teoria de la inclinació proposa com a aportació a la psicoanàlisi teòric-clínic actual (quatre termes deliberadament ambigus) prendré prestats els comentaris a un treball recent de Karlen Lyons-Ruth sobre les posicions de Mahler (Pilar Díaz Jiménez, 2001):
"La teoria de les relacions objectals considera el fantasma (fantasia inconscient) com a motor del psiquisme; des d'aquest punt de vista, les figures d'afecció poden modular però no determinen, tot depèn del moviment pulsional. L'ansietat de separació es justifica per la pèrdua d'omnipotència del nen, el que el porta a buscar la mare per tal de recuperar el poder perdut, però al reaproximarse sorgeix la por a la resposta de la mare a la qual el nen ha atacat prèviament en la seva fantasia. El fantasma és, en aquesta concepció, la font de l'agressivitat.
Els teòrics de la inclinació, en canvi, centren la seva observació a l'enllaç. El punt de partida és observar què passa en la interacció amb la figura d'afecció. El model relacional del desenvolupament considera l'adult no només com a objecte de la pulsió sinó com a regulador emocional que determina l'estructuració del psiquisme. La figura d'afecció té la funció de regular la relació establint reaccions i respostes diferents segons les necessitats emocionals de l'infant. Des del model relacional, el fantasma sorgeix de la interacció. "

Representacions parentals del nen
 Així, la primera onada de recerca de la "era representacional" va emfatitzar la poderosa relació entre la qualitat de la representació de la mare sobre les seves pròpies experiències de vincle primerenc i la qualitat o seguretat de l'afecció del seu propi nen. Investigacions recents suggereixen que un segon sistema representacional emergent pot així mateix tenir un paper igualment important en determinar la resposta parental cap al nen i la subseqüent seguretat d'aquest, especialment, la representació de la mare de la seva relació amb el seu nen (Zeanah i altres, 1995 ; Stern, 1995; George i Solomon, 1996: Slade i altres, 1997). Tal com bé ha estat descrit pels psicoanalistes, especialment Benedek (1959), Bibring (Bibring i altres, 1961), Stern (1995) i Winnicott (1965), les mares (i els pares) comencen a desenvolupar representacions dels seus nens ja durant el començament de l'embaràs. Aquestes representacions es tornen creixentment complexes i estructurades en el transcurs del desenvolupament i reflecteixen una amalgama de percepcions i fantasies parentals sobre qui és el nen, com funciona i com se sent. Naturalment, aquestes representacions inclouen aspectes conscients, preconscients i inconscients i estan poderosament afectades per les relacions primerenques d'objecte dels pares i per les seves experiències d'aferrament. Aquestes representacions de l'infant i les representacions complementàries del si mateix com pares són un aspecte crític i fonamental de la relació mare / pare-nen i, en efecte, pot funcionar com una manera de regular les seves respostes cap al nen (Lieberman, 1997; Slade i altres, 1996; Solomon i George, 1996).

 Durant l'embaràs, aquestes representacions es basen gairebé enterament en fantasies, perquè en aquest moment molt poc se sap sobre el nadó (excepte, potser, el seu gènere i les pròpies interpretacions que els pares fan del nivell d'activitat del nen). Aquí, potser més que en qualsevol altre moment de la vida del nen, les representacions de relacions passades creen un patró d'expectatives. No obstant això, una vegada que el nadó ha nascut, les característiques reals del nadó, així com els sentiments que realment genera, són progressivament incorporats a les representacions parentals del nen i la seva representació d'ells mateixos com a pares. Investigacions recents suggereixen que les representacions parentals del nen estan vinculades a les representacions del propi afecció dels pares, així, una mare segura és més apta per tenir una representació equilibrada, coherent i flexible del nen i de concebre a si mateixa com a proveïdora d'una base segura per a aquell, mentre que les mares insegures veuen els seus nens d'una manera limitada o distorsionada i es representen a si mateixes com desapegadas dels seus nens o com a incapaços de comprometre amb ells i de contenir-(Zeanah i altres, 1995; George i Solomon, 1996). L'evidència de la investigació preliminar indica que la representació de la mare de la seva relació amb el nen pot ser un factor tan important en determinar la sensibilitat materna com ho és la representació de la seva relació amb els seus propis pares (Slade i altres, 1999). Aquests descobriments proporcionen un suport empíric per a les nocions analítiques respecte a la importància de comprendre l'impacte de les fantasies i projeccions maternes en la relació amb un nen particular. Aquestes fantasies i projeccions, lligades a la història primerenca d'una dona en particular i la forma en què aquestes es transformen i reneixen en relació amb el nen tenen una significació clínica vital (Lieberman, 1997, i aquesta publicació).
Metacognició, mentalització i la relació mare-nen
 Presos en conjunt, els descobriments de la investigació anteriorment descrita fan evident el vincle entre la qualitat i la coherència dels relats parentals i les capacitats del nen per a la regulació afectiva i la simbolització. Les ramificacions clíniques d'aquest vincle són extenses i seran tractades més endavant. En tot cas, permeti-se'ns un gir per examinar els mecanismes que els teòrics de l'aferrament creuen que expliquen la relació entre els processos representacionals de l'adult i l'infant, principalment el monitoratge metacognitiu, la funció reflexiva i la mentalització. Mary Main ser la primera teòrica de la inclinació a considerar els processos de l'afecció a la llum de la capacitat del que ella va denominar "monitoratge metacognitiu". Això es refereix a la capacitat individual de "donar un pas enrere i considerar els propis processos cognitius com a objectes de pensament o reflexió" (1991, pàg. 35). En la perspectiva de Main, la claredat i coherència de les representacions d'afecció d'un adult reflecteixen la capacitat de pensar sobre els propis pensaments i, com a conseqüència, representen la complexitat de l'emoció i la memòria sense distorsió. Una representació "segura", en termes de Main, es basa en un model "singular" d'afecció. En aquest model, tant els aspectes negatius com positius de relacions de vincle actuals o passades s'integren en una representació d'afecció internament consistent, creïble, succinta, emocionalment real i coherent (Main, 1991). La claredat narrativa i la "veritat" emocional reflecteixen la relativa absència d'intents defensius per mantenir els afectes i records intolerables a resguard. Els pensaments i records d'afecció, juntament amb les naturalment esperables inconsistències i contradiccions, poden ser considerades i reflectides en aquest context (Main, 1995a, b).

 Bowlby (1988) va suggerir que, quan els nens són traumatitzats, descuidats, o són d'alguna manera ferits pels seus pares, aquests nens formen models múltiples i inherentment contradictoris de la mateixa realitat. Main (1991) suggereix que aquests models múltiples són típics dels models "insegurs" l'afecció adult i tenen el seu origen en errors primerencs per integrar informació contradictòria i dolorosa a les representacions d'afecció. Així, els "coneixements" no integrats i de vegades no reconeguts romanen sense metabolitzar i es distingeixen en la consciència de descripcions més idealitzades o banals de la relació. S'evidencien lingüísticament per disrupcions en el relat i altres inconsistències lingüístiques com ara contradiccions lògiques i fàctiques, pèrdua del curs de la narració, lapsus linguae, intrusions anòmales en el discurs, etc. (Main, 1991). Els models insegurs també comprometen l'habilitat parental de respondre a les necessitats d'afecció dels seus nens d'una manera sensible. Els desitjos de consol dels nens, les seves necessitats d'estar continguts i assegurances, així com les seves pors i ràbia, es tornen intolerablement evocatius i dolorosos per a uns pares que han hagut de negar aquests sentiments en les seves pròpies relacions primerenques, ja que amenacen de fer sentir a aquests pares el que ells lluiten per no sentir i recordar el que lluiten per oblidar. L'afecte evocat per les necessitats i demandes dels nens portarà als pares insegurs a respondre a les manifestacions de les necessitats infantils ja sigui allunyant-se, minimitzant l'expressió emocional dels seus nens, o amplificant i maximitzant la mateixa, per disminuir els seus propis temors pèrdua i abandonament (Cassidy, 1994: Cassidy i Berlin, 1994: Main, 1995a, b). En qualsevol d'aquests casos, les reaccions emocionals bàsiques, els pensaments i records han de ser negats perquè el nen pugui mantenir la seva relació amb el cuidador. Així comença el cicle de models múltiples i de representacions de vincle insegur en el nen.

Algunes recomanacions específiques per a l'atenció a nens i nenes: - Abrácelos i tóquelos freqüentment. Formi un escut d'amor al voltant d'ells. - Passi temps amb els seus nens, especialment abans que dormin. - Reafírmeles freqüentment que estan junts i fora de perill. - Parli amb ells sobre el desastre d'una forma simple i honesta. No minimitzi, no exageri la situació. Mantingueu informats de qualsevol problema que els pugui afectar directament. - Pregunti'ls sobre els seus sentiments sobre el desastre. Animem-lo a que parlin sobre com es senten, sobre les seves pors i preocupacions, sobre el que pensen. Si ells no volen parlar, pregunteu com pensen ells que altres nens se senten. - Digueu als nens com es va sentir vostè durant el desastre. Trobareu que els seus sentiments són compartits per ells, malgrat la seva curta edat. - No els parli als nens sobre les pors de vostè al futur. És important per a ells que els adults es mostrin assegurances o esperançats de poder sortir endavant. - No descarregueu en els nens les seves pors. No els mantingui al seu costat o dormi amb ells, per ser vostè qui té por. - Accepteu els sentiments dels seus nens. Si el seu fill se sent amb ganes de plorar, digui'ls que està bé que plori i expressi els seus sentiments. No intenti canviar els sentiments dels seus fills. Sigui un bon oient. - Animem-lo a que dibuixin, pintin, escriguin o juguin sobre el desastre. Això l'ajudarà als nens i vostè entendrà com veuen ells el que ha passat. - Quan facin jocs referents al desastre, anima'ls a que li donin al joc un final feliç, doncs ells estan fora de perill. - Mantingui les rutines familiars en la mesura del possible, faci coses conegudes per als nens, per ex.: explicar un conte abans de dormir, que dormin la migdiada a la tarda. Això els proporcionarà un sentit de seguretat. - De als seus fills tasques productives i apropiades a la seva edat. Faci-ho part de l'esforç familiar per respondre a l'adversitat. - Reconegui i premiï amb paraules d'acceptació quan els nens es comporten responsablement. - Toleri durant un temps (3 a 4 setmanes) els comportaments regressius o agressius. - No li faci als seus nens promeses que no pugui complir. - El tema de la mort s'ha de tractar concretament. Dir-los que la mort és permanent i que causa una gran tristesa a què quedem vius. No se li ha culpar al nen per la mort d' altres. - No els digui als nens que els morts estan feliços al cel amb Déu, els nens molt petits no entenen aquest concepte i poden desitjar morir per anar amb aquesta persona

Creativitat

La creativitat és la capacitat de crear, de produir coses noves i valuoses, és la capacitat d'un cervell per arribar a conclusions noves i resoldre problemes en una forma original.La activitat creativa ha de ser intencionada i apuntar a un objectiu. En la seva materialització pot adoptar, entre altres, forma artística, literària o científica, si bé, no és privativa de cap àrea en particular. La creativitat és el principi bàsic per al millorament de la intel · ligència personal i del progrés de la societat i és també, una de les estratègies fonamentals de l'evolució natural.Es un procés que es desenvolupa en el temps i que es caracteritza per l'originalitat, per l'adaptabilitat i per les seves possibilitats de realització concreta. Creativitat és la producció d'una idea, un concepte, una creació o un descobriment que és nou, original, útil i que satisfà tant al seu creador com a altres durant algun període.

Tots naixem amb una capacitat creativa que després pot ser estimulada o no. Com totes les capacitats humanes, la creativitat pot ser desenvolupada i millorada. Així, hi ha moltestècniques per augmentar i desenvolupar la capacitat creativa. Una de les més interessants és la coneguda com mapes mentals.
MAPES MENTALS
És una tècnica creada per Tony Buzan , investigador en el camp de la intel · ligència i president de la Brain Foundation.Un Mapa Mental és una representació gràfica, similar a una neurona, en un únic full de paper d'un tema, projecte, idea, conferència , o qualsevol altra qüestió.Combina les paraules clau amb dibuixos i colors i estableix connexions entre aquelles. La importància dels mapes mentals és que són una expressió d'una forma de pensament: elpensament irradiant. És una tècnica gràfica que permet accedir al potencial del cervell i té usos múltiples. La seva principal aplicació en el procés creatiu és l'exploració del problema i la generació d'idees. En l'exploració del problema és recomanable el seu ús per tenir diferents perspectives del mateix.
Vols veure com és un mapa mental?
Pots descarregar una demo gratis que podràs utilitzar durant 30 dies del programa d'ordinador per a PC creat per Tony Buzan, MindMap , amb el qual podràs crear els teus propis mapes mentals. També et recomanem el MindManager , més adequat per a principiants, és una demo de 21 dies. O utilitzar qualsevol de les múltiples aplicacions que en aquests anys s'han desenvolupat a la xarxa.
.

Psicologo Mollet